El passat 29 d’octubre va publicar-se una notícia diferent a les que estem acostumats aquests dies, una notícia molt interessant per a la història de l’art i per Catalunya. Investigadors de la UAB han pogut esbrinar d’on procedeix l’antependi del segle XIII d’un Crist en majestat amb escenes de la vida de Sant Martí del The Walters Art Museum de Baltimore.
Resulta que, com molts altres frontals romànics, és d’origen català. Concretament es va fer per a l’església de Sant Martí de Lleida entre 1250 i 1251 per un artista anomenat Ramon. Segons les investigacions, els francesos se’l van endur a Paris durant la Guerra dels Segadors. Un cop allà, es va perdre la pista fins que es va localitzar el 1913 en mans del col·leccionista d’art Roger Fry. Poc temps després es va localitzar a una subhasta de Londres i Henry Walters, fundador del Museu de Baltimore, el va comprar.
Aquest viatge no és exclusiu d’aquesta peça, al contrari, és un fet que s’ha donat en molts altres casos. Un dels exemples més famosos és el del Museu Metropolità de Nova York (MET), al recinte The Cloisters, que té com a tresor principal el claustre amb una cinquantena de capitells de l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà a Conflent. Però com pot ser que peces tan importants acabin perdudes pel món?
En primer lloc, cal tenir en compte que parlem d’una època i d’un espai concret que és el que ens ocupa amb aqueta peça: l’Europa occidental d’entre els segles XI i XIII. Època en la qual l’església és el centre de la vida de pràcticament tothom i l’altar és el centre de l’església. Per tant, allò que el decora era una part important del culte i per això estava fet amb atenció i cura. De frontals d’altar n’hi ha de diversos tipus, aquí ens centrem en pintura sobre taula, dels quals només conservem vora cent exemplars en tot el continent, tot i ser molt comuns en aquella època.
En segon lloc, cal parlar de com s’han preservat al llarg del temps aquest tipus de peces. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Museu Episcopal de Vic són els grans exponents catalans – i dels més importants a nivell europeu – d’art medieval. De fet, tenen més frontals d’altar romànics d’entre els segles XI i XIII que tota la resta de museus del món. La majoria provenen de petites esglésies rurals i, a més, de punts molt allunyats, alguns de Noruega, Dinamarca o Islàndia, d’altres de França, Itàlia o Espanya.
D’aquesta manera, arribem al tema que ens ocupa. Com pot ser que peces tan importants s’hagin perdut o escampat tant i costi seguir la pista? Per entendre-ho, hem de tenir en compte que, durant l’època medieval, es consideraven meres peces decoratives i, per tant, amb poc valor tot i ocupar la posició central de l’església. Eren objectes amb una funció concreta i important, però no eren peces d’art. A més, a partir sobretot del segle XVI la cristiandat va començar a dividir-se i perdre força sota la influència de personatges com Martí Luter i Joan Calví a través del protestantisme. Juntament amb períodes de iconoclàstia i una conseqüent destrucció de patrimoni cristià, apareix posteriorment el moviment de la Contrareforma. Això portarà una onada de renovació artística dels interiors de les esglésies durant el segle XVII. Esdevenint, així, barroques. Aquests canvis es van portar a terme sobretot a Itàlia, Àustria, Alemanya i Espanya.
Finalment cal esmentar que a l’Europa central també van tenir lloc altres episodis històrics que van provocar la destrucció de gran part del patrimoni: la Guerra dels Trenta Anys entre 1618 i 1648, la Revolució Francesa de 1789 o les Guerres Napoleòniques posteriors.
I per què a Catalunya en tenim tant de patrimoni romànic? Una de les raons principals és que aquesta regió va romandre catòlica i, per tant, la funció dels frontals d’altar va perdurar durant més temps. Abans hem dit que també se’n conserven al nord d’Europa, això és perquè en regions com Noruega el protestantisme va tolerar la presència de frontals d’altar cristians. A més, aquestes dues regions comparteixen una història similar que va permetre que el temps s’aturés i, així, conservar les esglésies tal com estaven. Ambdues gaudeixen d’una època esplendorosa durant els segles XI i XII seguida d’episodis de gran pobresa que fan que no puguin avançar i desenvolupar-se. La pesta és la gran devastadora, això juntament amb les males collites des de mitjans del XIV va provocar una forta davallada per la societat.
L’interès pel patrimoni romànic no tornarà fins a mitjans del segle XIX. Moment en el qual, experts i historiadors visiten aquelles petites esglésies que havien quedat aturades en el temps. Comencen a portar les peces a diversos museus per tal de preservar-les i a restaurar els edificis que les guardaven. Però, fins i tot això, va provocar la pèrdua de patrimoni ja que, sobretot durant els primers anys, hi havia una idea romàntica de tornar els edificis al seu estat més pur, traient així arrebossats, pintures o fins i tot restaurant parts d’una manera idealitzada i no realista.
Cal dir, altrament, que això provoca una descontextualització de la peça i un pèrdua del seu sentit original. És aquest el moment en el qual tota mena de peces romàniques –escons, pintures, altars o fins i tot claustres– provinents del nord de la península Ibèrica i del sud d’Occitània comencen a escampar-se per la resta del continent en diverses subhastes, museus o col·leccions privades.
A part de les raons històriques que ja hem exposat, el fet que costi seguir el fil de les peces romàniques també té a veure amb la consideració de les peces. Això és, el valor artístic que tenien. Com hem dit, es consideraven meres peces decoratives i, per tant, els seus creadors eren considerats artesans i no pas artistes. Així doncs, no tenim peces signades i, com a molt, es poden agrupar diverses obres d’una zona sota el títol de “peça del Mestre de” i així anar creant catàleg.
Malgrat això, hi ha diverses línies d’investigació que permeten conèixer l’artífex. Una és la il·luminació de manuscrits que moltes vegades sí que estaven signats. Són dos suports que necessiten de tècniques molt semblants, per tant, els il·luminadors sovint rebien també la formació per pintar sobre taula als scriptoria monàstics. Això fa que es puguin relacionar obres de diferent suport amb un mateix nom. Una altra línia de recerca és la ciència, que ha permès aplicar tècniques d’anàlisi a la policromia de les peces. D’aquesta manera es pot saber la matèria i esbrinar la tècnica utilitzada i crear un context al voltant de l’obra.
Totes aquestes vies d’aproximació al context de la peça s’han de contrastar sempre amb el recurs més important que tenim per a la història de l’art: la documentació. Si voleu saber més sobre l’autoria de les grans peces romàniques, us recomanem que consulteu el lloc web de magistri cataloniae, creat per diversos investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (https://www.magistricataloniae.org/ca/) .
La investigació de l’autoria i del context de peces com la del The Walters Art Museum de Baltimore és un tema molt interessant i encara amb molt camí per recórrer. Així que, molt probablement, tornarem a tenir més notícies com aquesta.
Text per Marina Hernàndez, Guia del Centre Europeu de Barcelona.