Ruta Recomanada d’avui

Itinerari: Des de Plaça Catalunya agafa els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), concretament la S1 i S2 que porten a Terrassa i Sabadell i baixa a l’estació de Les Planes.

Ruta per l’Estació Modernista de Les Planes

Situada a la línia del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), concretament la S1 i S2 que porten a Terrassa i Sabadell, trobem l’estació de Les Planes. Aquesta estació es troba encara a Barcelona, en el barri de Les Planes del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, però just al límit amb un barri del mateix nom del terme municipal de Sant Cugat.

Si useu freqüentment els ferrocarrils o els heu utilitzat alguna vegada segurament us haurà cridat l’atenció l’arquitectura modernista de l’estació, i és que és la més monumental de la línia.

Aquests ferrocarrils van néixer el 1863 i comunicaven Barcelona amb Sarrià, llavors un poble independent. Anys més tard va ser allargada amb la intenció de comunicar Barcelona amb el Vallès. La primera fase de la construcció arribava fins a les Planes, i allà enmig del bosc acabava. Les obres van iniciar-se el 1912 i van ser inaugurades el 1916.

La iniciativa de la seva construcció, dificultosa pel fet d’haver de construir-se diversos túnels a través de Collserola, va ser de l’enginyer Carles Emili Montañés, un promotor de l’energia elèctrica a Catalunya. Va convèncer a l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en aquest projecte, amb la idea de demostrar la utilitat de l’electricitat en un moment d’expansió d’aquesta energia.

La línia després es va continuarampliant-se cap al Vallès. El 1917 a Sant Cugat, el 1919 a Terrassa i el 1922 a Sabadell. Podríem pensar que aquesta línia de ferrocarril estaria pensada per el transport de les mercaderies de les poblacions industrials vallesanes cap al Port de Barcelona, però aquest tren sempre va ser pensat pel transport de passatgers. I va ajudar l’expansió immobiliària d’un tipus d’urbanisme conegut com a ciutat jardí.

L’estació de Les Planes

El 1916 a Les Planes no hi havia cap nucli urbà consolidat i per tant el tren acabava en un no-res, envoltat de muntanyes i de natura. Per això el paper d’una estació monumental era important, i així és com va ser concebuda com una torre més d’aquestes ciutats jardins.

Si us atureu a l’estació i us aproximeu a l’edifici a través de les andanes, veureu com destaca la torre mirador, les tribunes volades de fusta o la teulada que sobresurt en un ràfec destacat suspès per diversos permòdols. Aquests elements constructius li atorguen a l’edifici una imatge més propera a una arquitectura nord-europea.

La planta baixa estava destinada a la sala d’espera dels passatgers i a la venda de bitllets i les plantes superiors eren l’habitatge del cap d’estació. En la decoració de l’edifici hi destaca l’ús de la rajola de València amb un escacat alternant els colors verd i vermell. També trobem decoració de rajoles i de trencadís a l’interior del vestíbul.

Destaca la gran marquesina que dóna a l’andana i la porta d’accés al vestíbul amb una àmplia arcada i una espectacular fusteria radial adaptada a la forma de l’obertura. Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants o els populars “merenderos”. També s’hi van construir algunes torres modernistes primer i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció. 

L’antic bar-restaurant el Eléctrico

Entre els edificis propers a l’estació en destaca un que va ser el bar-restaurant el Eléctrico, avui transformat en el Centre Cívic del barri. Aquest edifici singular va ser inaugurat pel rei Alfoso XIII el 1912. Destacava a la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom. 

L’autoria de la construcció del restaurant no està clara del tot, i el mateix passa amb el de l’estació, que per la seva proximitat es pensa que fossin del mateix arquitecte. Alguns indiquen que va ser projectat per Fernando Móner i altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha forces similituds formals.

El roure centenari

Si us heu acostat a visitar aquests edificis i voleu aprofitar el viatge i gaudir una mica de l’entorn natural del lloc, us recomanem que creueu la passarel·la de vianants que passa per damunt de la carretera. Arribareu a la zona on hi ha els populars “merenderos”,  els pàrquings i zones esportives. Just crear el pont veureu davant un bosc molt agradable d’alzines i si seguiu una mica més endavant i baixeu unes escales trobareu un magnífic roure centenari amb un tronc i una copa realment espectaculars!

Text per Albert Oliet, Guia del Centre Europeu de Barcelona.