“Si hubiera 2.000 Picassos, 30 Dalís, 50 Einsteins, pues el mundo sería prácticamente inhabitable. Pero que nadie se espante, no los hay.”
Així comença Salvador Dalí una de les seves entrevistes més famoses, la que va fer per RTVE al programa “A fondo”. Una de les moltes frases divertides, surrealistes, meravelloses i estranyes que va dir durant la seva vida. I és que Dalí era tot això, i més, alhora. Tothom el recorda per les seves obres i per la seva imatge. Però qui era realment? Era un personatge o certament pensava tot el que deia?
Ell era controvèrsia; adjectius com neuròtic i egocèntric s’han fet servir tan per crítics com pel públic que rebia la seva obra. Però també és innegable la seva qualitat artística, la seva influència en artistes contemporanis i posteriors i la seva genialitat a l’hora de representar un món de fantasia i de somnis (o malsons). Des de petit, Dalí posseïa una imaginació i una destresa increïble que arribarien al seu màxim apogeu a partir de l’any 1929. Durant aquest temps creà una gran quantitat d’obra, entre la qual hi trobem les seves peces més imaginatives: La persistència de la memòria, Canibalisme de tardor, El somni, Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una granada un segon abans de despertar… i tantes altres.
Molts autors han escrit sobre ell i les seves obres, molts l’han admirat, altres l’han odiat o simplement no li han fet cas. Però hi va haver una persona que va ser crucial i bàsica en la seva vida: Elena Ivanovna Diakonova, més coneguda com a Gala. Avui dia, pràcticament tothom que conegui al pintor, coneixerà també aquest nom: Gala, la musa i esposa de Dalí. Però ella era molt més. Una dona procedent de Kazàn (Rússia) que superà la mort del seu pare i una tuberculosi, que destacà per la seva intel·ligència i se sentí atreta de seguida pel món de la poesia i del surrealisme. Fou dins d’aquest ambient que va conèixer al poeta Paul Éluard – el seu nom real era Eugène Grindel – amb el qual es va casar. Completament a gust i identificada amb aquest nou corrent artístic, va tenir una gran amistat amb André Breton, els poetes René Crevel i René Char i també una relació amorosa amb Marx Ernst.
Ella ja és una dona que coneix molt bé aquest món i, per tant, el seu mercat quan coneix a Salvador Dalí. Curiosament es coneixen l’any 1929, any en el qual comença l’etapa més creativa i fantasiosa del pintor, va ser casualitat o per influència de Gala? Es diu que ell se’n enamorà de seguida i que, a partir d’aquell moment, van estar tota la vida junts. Les dues biografies s’ajunten a partir d’aquell estiu a Cadaqués, quan Dalí convida a alguns dels assistents a la presentació de Un chien andalou. Entre els quals estaven Gala i el seu marit, el poeta Paul Éluard.
Que Dalí estava absolutament enamorat de Gala i que li servia d’inspiració és un fet; ell mateix ho explica en la seva obra La Vida Secreta de Salvador Dalí, però també va ser una dona de negocis, carismàtica i una artista. Va créixer entre llibres i de seguida va destacar en poesia, va ser model de Man Ray, inspiració i pilar pel poeta Robert Desnos, confident de René Crevel, la marxant de Giorgio de Chirico… Ella necessitava un ambient que l’ajudés a créixer en tots aquests aspectes, no podia seguir sent només la dona del poeta Éluard. Amb Dalí va trobar un espai de creació i reflexió idoni, tan és així que se sap perfectament que Gala era part del procés creatiu de les obres de Dalí. Aquesta relació va arribar al seu punt culminant amb la firma Gala Salvador Dalí que es troba en les obres més valuoses i estimades per ambdós.
Si aquesta firma és el paradigma de l’equip artístic que van crear, el Castell de Púbol és la mostra de la gran admiració que el pintor va sentir per la polifacètica Gala. Dalí li regala aquest espai només per ella – ell tan sols hi podia entrar per invitació – i la seva creació, un espai necessari en un context on el desenvolupament artístic i intel·lectual femení era molt difícil. Un espai de soledat que Gala necessitava, tot i que només hi passava tres setmanes l’any.
La figura d’aquesta dona segueix sent encara un espai d’investigació. Poca gent la coneixia bé i la història l’ha anat deixant en un segon pla. Hi ha, però, alguns testimonis que la van conèixer i cap d’ells queda indiferent. Manuel del Arco, periodista de La Revista de Barcelona, va parlar amb ella l’any 1952. La idea era que fos una entrevista, però ella li va prohibir que publiqués res del que deia. El periodista només pot explicar les impressions que li va causar Gala:
“Sí que puc dir el que em va semblar aquesta dona, que tant sembla significar a la vida de Dalí. És el pol oposat a Dalí, quant a exhibició; ell, exhibicionista per premeditació; ella, a la penombra per sistema. És tan llesta com Dalí o més, però tracta d’amagar-ho. Endevina la doble intenció i respon amb ironia. Sempre està en guàrdia. Adora Dalí”.
Si voleu saber més sobre artistes i art, podeu apuntar-vos a les següents sortides que tenim programades.