Passatge del Crèdit
Als terrenys abans ocupats per l’antic convent de l’Esperança es va obrir, l’any 1875-79, un passatge que comunicava el carrer de Ferran amb la baixada de Sant Miquel, travessant un conjunt d’edificis promoguts per la Societat Catalana General del Crèdit de Pau Turull.Â
La importà ncia artÃstica del passatge és definida per l’ús freqüent del ferro, tant en elements estructurals com ornamentals, fins al punt de considerar-se un dels exemples més representatius d’aquest tipus d’arquitectura, força avançada al seu temps. Pel que fa a les façanes, del principal en amunt s’inscriuen dins l’eclecticisme classicista més convencional.
Aquà es van instal·lar negocis innovadors i sumptuaris com una galeria on es venia artesania japonesa -a la moda aleshores- o la botiga d’objectes i decoració de Francesc Vidal o el Café Inglés. Joan Miró va néixer al número 4 d’aquest passatge, on també va tenir-hi el taller durant uns anys.Â
Passatge BacardÃ
El nom d’aquest passatge prové de la famÃlia BacardÃ, que era propietà ria dels terrenys on ara es troba. Però aquesta saga familiar no té res a veure amb la famosa beguda que porta el mateix nom. Per parlar de la història i el naixement d’aquest passatge, cal recordar que la plaça Reial es va obrir el 1848 després que l’Ajuntament convoqués un concurs, el 1841, per urbanitzar l’espai ocupat per l’antic Convent dels Caputxins de Santa Madrona (conjunt format per la plaça Reial, la Rambla i el carrer Ferran) que havia estat desamortitzat el 1835.
En completar-se la Plaça Reial de Barcelona, el propietari dels terrenys, Baltasar de Bacardà i Tumba, va oferir el paratge. El 1856 es va inaugurar el primer passatge cobert de Barcelona, el Passatge BacardÃ, unint la Plaça Reial amb la Rambla.
Centrant-nos ja en el passatge, destaca de la seva construcció com a materials el vidre i el ferro. És precisament amb aquests materials amb què està fabricat el pont suspès que hi ha al mig del passatge. La coberta està feta amb vidre. I als seus orÃgens comptava amb paisatges tropicals i aus exòtiques; encara que avui dia ja res no queda d’aquelles cridaneres pintures. Es va convertir aquest racó en un nucli de shopping de luxe; aixÃ, algunes de les marques més exclusives no van trigar a voler instal·lar-s’hi.
Passatge de La Pau
El Passatge de la Pau és un dels racons més especials del Barri Gòtic. El passatge comença al carrer Josep Anselm Clavé i finalitza a la plaça Joaquim Xirau. El seu tram més singular és el que transcorre sota tres arcs, i és allà on es pot llegir amb grans lletres Pasage de la Pau. SÃ, passage amb g en lloc de la preceptiva j que marquen les regles ortogrà fiques del castellà . Es tracta, doncs, de l’única via de Barcelona que conserva una falta d’ortografia tan flagrant en la seva retolació.
En defensa dels responsables d’aquesta manca d’ortografia, cal assenyalar que les regles ortogrà fiques a mitjans del segle XIX no tenien la mateixa implantació que actualment, i a més, per influència francòfona, era comú escriure pasaje amb G. La prova la trobem a altres ciutats d’Espanya.
El passatge es remunta a la segona meitat del segle XIX, quan aquesta part de Barcelona va ser sotmesa a un procés de modernització urbanÃstica. Pren la forma d’un conjunt d’habitatges de planta i baixa i quatre plantes. Es tractava d‟obtenir el mà xim nombre d‟habitatges però sense perjudicar les condicions d‟habitabilitat. Per això, els tres arcs que suporten part de l’edificació, crean dos buits interiors pels quals penetra la llum. Sota els arcs es poden apreciar uns sostres policromats que donen personalitat a l’espai.
La nomenclatura del carrer fa referència al Conveni de Vergara, conegut també com a Abraçada de Vergara, l’acord que va posar fi el 1839 a la primera guerra carlina. Com a dada curiosa, al Passatge va estar fins al 1956 el prostÃbul de més fama de Barcelona a principis del segle XX. Estava al número 3 i era conegut com el Xalet del Moro, per la seva arquitectura i decoració oriental. Va obrir cap al 1910 i fins als anys 30 va mantenir una gran reputació. Les prostitutes anaven vestides com odalisques i la resta del personal, com a cambrers i músics, vestia també d’estil morisc.